dilluns, 9 de maig de 2011

Transcripció reunió 23-2-2011

REMIS Instruments
23 de febrer del 2011
Transcripció de la reunió

Assistents: Teresa Díaz, Oriol Espuny, Clara Font, Francesc Pareja, Joan Josep Gutiérrez, Mariona Martínez, Montse Massó, Carles Miró, Mireia Puig, Laia Rocavert, Núria Tauler,
Coordinació: Teresa Malagarriga i Rovira


TERESA: Heu rebut, oi, l’ordre del dia? Doncs hi havia tres punts, en tot cas jo dedicaria molt temps al primer, si us sembla: “Discussió sobre les inquietuds que cadascú volia expressar i compartir”. Això va ser proposat a l’última reunió en la intervenció del Carles, i coincideix amb el primer dels objectius que jo tenia posat a la convocatòria. També deveu haver rebut l’acta que hem fet la Mariona i jo. Hem fet una acta llarga. Aquestes actes llargues de vegades fa mandra de llegir, però l’hem fet llarga perquè en el comentari sortien moltes coses que són molt interessants de recollir, i ens sabia greu que quedessin al tinter.

MARIONA: A mi se’m va fer molt difícil, potser quan ho llegiu dieu: “escolta, no cal que s’expliqui tot això”. A mi em va tocar la part des que apareix la cançó i, clar, tothom va anar dient coses i coses i jo pensava que tot era interessant de recollir.

TERESA M: Jo us he de dir una cosa. Pel que fa referència als objectius i a les tasques jo sé que hi ha molta gent que ho té preparat, que no ho ha enviat. He rebut els objectius de la Laia i de l’Oriol, llavors jo el que he fet amb aquests objectius, que és el que ens estàvem mirant ara, és agrupar-los en un grup d’enunciats que em sembla que són útils, en tot cas després hi entrem si tenim temps. Jo ara aniria a poc a poc, però sense pausa, a mirar quines son les inquietuds, quin us sembla que és l’objectiu més important d’aquesta reunió, d’aquesta comissió, perquè us sembla que ens hauria de servir, què creieu que hauria de sortir, etc. Anem prenent nota, però de totes formes tenim l’enregistrament on tot hi quedarà atès. Bé doncs, comencem: Perquè ens hauria de servir aquesta comissió?
NÚRIA:
Jo crec que una de les coses bones que té és que podem aproximar-nos una mica a altres instruments que no coneixem. Potser em costarà trobar un espai amb l’Oriol per parlar de l’autonomia, però crec que la comissió ens donarà un coneixement global de l’escola, de la part instrumental.

TERESA M: Ho valoreu això? Creieu que és important? (Algú respon que sí) En quin sentit? Perquè ens pot anar bé d’aproximar-nos als altres instruments?

TERESA D: Perquè et dona mirades diferents. T’aporta un apropament diferent que viu l’alumnat, perquè és un estri diferent del que utilitzen, a nivell corporal, ja d’entrada és una aproximació diferent. Que per mi és la primera, la corporal.

JOAN JOSEP: Per mi també perquè, quan he vist altres instruments com treballen, m’ha fet reflexionar sobre com treballo en el meu. Inclús encara que, per exemple, nosaltres no haguem de bufar. Però, justament, tots els problemes que vosaltres teniu amb el tema de la respiració al traslladar-los a un instrument, al piano en aquest cas, també trobes que tenen una aplicació. Una aplicació real, els pianistes hem de respirar, és una de les coses que ens falla més. I aquesta respiració que vosaltres necessiteu físicament perquè soni l’instrument, la música la necessita perquè flueixi. I això és un aprenentatge que fas quan et fixes en altres instruments i treus conclusions que les pots aplicar en el teu. I jo crec que, segurament, moltes tècniques poden ser compartides: jo recordo, per exemple, haver utilitzar un símil de l’arquet de violí per treballar el fraseig en el piano i, evidentment, el símil de la respiració de la veu (que seria similar en els instruments de vent) Per tant crec que aquest coneixement dels altres instruments té una aplicació directa, a part del que poguem pensar metodològicament.

TERESA M: Quan tu parlaves a diferents mirades i apropament. A què et referies? Mirades al nen, a la música? Podries concretar una mica més això?

TERESA D: És una idea molt integradora d’entrada, molt global. No és enfocat a un aspecte determinat. Pensat com un primer pas.

TERESA M: Jo estic molt d’acord. Jo pensava que et referies a la música, després a la part corporal. Però segurament des de l’especificitat de cada instrument o de llenguatge musical es donen mirades diferents del que és la música, de la tècnica, del tipus d’obra que es pot començar, de com posar en dansa els primers sons, de com enfrontar-se amb un estri tan gros (perquè encara que no sigui gran , per poder-lo fer sonar i treure’n música és un repte molt gros) Llavors la varietat d’instruments dona mirades i formes d’apropament molt diferents a la música i amb això jo hi estic molt d’acord. I potser és la cosa que fa que, alhora que és molt interessant l’agrupament d’instruments, també ho fa difícil perquè clar, vol dir que cadascú té una colla d’especificitats davant del seu estri que son molt específiques.

I la cosa corporal és comuna, jo crec això. I això en els objectius que heu enviat ho citeu tots dos. La part corporal té relació amb la tècnica? (Responen: i tant!) Lo qual vol dir que hi ha una cosa general... De fet crec que ho deies tu en un dels teus objectius. Si voleu, encara que aquest és l’altre punt de l’ordre del dia us paso el resum d’objectius que he fet amb el que ells han enviat.

De totes maneres, avui, si voleu, aniria obrint portes. És a dir: hi ha una gran finalitat que és aproximar-se a als altres instruments, pel que heu anat dient: Perquè dona mirades diferents, perquè veure com els altres fan et pot fer reflexionar a tu, perquè les tècniques poden ser compartides, perquè hi ha un punt comú (com dèiem l’altre dia) que és la música, l’alumne i el seu cos. Això és una gran idea. Jo potser aniria a veure si se’n obren més, altres objectius d’aquest grup. Perquè més pot tenir sentit aquest grup.

TERESA D : Jo, personalment necessito canviar coses, jo visc moltes contradiccions al aula, en mi mateixa: la forma d’ensenyar. A veure, hi ha una part de la manera d’ensenyar que és inèrcia, dinàmica, que ve de molts anys a dins de la qual introdueixes coses que t’han arribat, que has conegut, que has integrat... Però, jo estic en una contradicció perquè miro un alumne i moltes vegades veig molta atenció i veig que hi ha moltes coses que no he lograt, dins dels objectius aquests que escrivim molt bé, molt acuradament i amb els que estem d’acord. A vegades en perspectiva mires i veus que és molt difícil ensenyar. Una cosa és la teoria i l’altre és la realitat a l’aula. Vius moltes coses, fas moltes classes seguides i a vegades amb alguns alumnes hi ha dificultats, apaties i creus que això no hauria de condicionar. Bé ara estic llançant moltes coses, molt variades però personalment jo necessito una mirada nova, renovar-me perquè, tot hi que penso que tinc molts recursos potencials, després hi ha forats i parts fosques en que necessito trobar maneres d’integrar un potencial de treball: el meu treball i en relació al treball de l’alumne; conseguir aquesta fusió d’inquietuds. Perquè a vegades penso que no deixo que els alumnes puguin desenvolupar a partir del seu propi potencial, és a dir que a vegades limito. Això és molt dur no? Però és la realitat, penso que em falta molt per aprendre.

-----: Jo he de dir que és bastant comú (més veus es sumen a dir que tot el que ha dit és comú).

NÚRIA: Jo penso que com que els nens han sofert un canvi jo penso que nosaltres tenim una mica la inèrcia del nostre ensenyament antic i jo penso que per mi, el que mes em motiva és el fet de contrastar, reflexionar, veure com puc solucionar problemes. Per mi és importantíssim, a pesar que tenim instruments diferents que tots ens porten a fer música. I això és important perquè no ens adonem que aquí hi ha moltes idees que segur que si les contrastéssim ens farien créixer. En el fons som músics, però som pedagogs (no se com dir-ho). Jo em considero músic quan toco i quan dono classes intento fer un altre tipus de treball. És diferent. I això no ho tenim clar els músics que estem formats en el conservatori no? Molts cops la sensació de tenir unes eines que ens han donat i que molts cops no hem reflexionat. I estan sortint moltes coses, de fa molt de temps, que son molt interessants i que potser ens farien reflexionar a cadascú individualment cap on pot anar.

JOAN JOSEP: Potser a vegades hem enfocat molt la mirada en la música i no tant en l’alumne (a veure, sempre s’ha fet tot no?) però és una mica com si poséssim la càmera cap a l’altra banda i treus un tipus de conclusions. Això no vol dir que sigui una cosa d’ara, els mestres ho han fet tota la vida però quan hi penses, has de tenir en compte la formació que vam rebre nosaltres: nosaltres com a alumnes no érem res, érem els executors de una música. Erem els que havíem de fer aquella cosa que la música, que era una cosa grandiosa (i segueixo pensant que ho és) demanava. I nosaltres érem una mica esclaus d’allò i no se’ns mirava a nosaltres per poder ho aconseguir.

CLARA: Jo no he tingut mai aquesta sensació.

JOAN JOSEP: Potser no has viscut això, has tingut una formació com cal en aquest sentit. (Algú diu que la Clara és més jove, que ara ha canviat molt)

TERESA M: Jo he estudiat força piano. I jo la he viscut aquesta experiència. A nosaltres ens tancaven a l’aula de piano i no podia parar de sonar.

Escolteu, rere d’aquest tema que esteu parlant jo diria que el títol és innovació, innovació compartida. Amb tot això que heu dit hi ha moltes coses. Per exemple aquesta inquietud que no es fa prou bé mirem-la en calma. Mai ho fas prou bé. I sí que és veritat que es viu el pas de la manera que vam rebre a l’altre, menys els joves que ja ens podeu ajudar a anar directe a la nova. Però per exemple música i alumnes són dues coses que han d’estar al mateix nivell i aquest és el nostre repte. O sigui jo penso que és molt interessant. Tampoc sé fins a quin punt aquest grup ens permetrà innovar molt perquè, clar, per innovar a l’aula hi ha uns criteris generals que s’han d’aplicar a cada instrument. Per això el primer punt de l’altre dia era que érem un grup d’experts molt divers aleshores no se com ens hem d’organitzar per avançar en la innovació. Suposo que triar un tema, per exemple el tema corporal, però potser ens trobarem amb coses massa específiques...

LAIA R: Perdona. La part corporal que es molt interessant. Crec que des de les pròpies escoles ja inclouen la part corporal (sobretot a grau elemental) però està molt vista des del llenguatge no pas des de l’instrument. Jo vull fer una referència al que fa la Guina allà a l’escola, que fan l’assignatura “Treball físic i educació postural” ja amb 6 anys on fan un treball de consciència del cos tant el d’expressió i el treball de consciència que, com a músics és el que cerquem més. A nivell elemental ja hi pot ser el joc corporal des de ben petits.

NÚRIA: Doncs tu ho faries en aquest aspecte i jo tractaria la obertura de coll, etc.

TERESA M: Potser hi ha una forma lenta, a veure. Jo només de llegir els objectius de 2 professors m’han sortit una colla de temes que ara, quan ens hem reunit un momentet, tothom deia que compartia. Jo potser no correria tant a determinar el tema, saber que a tots ens preocupa una miqueta l’innovar i el com, deixar que la gent parli (si no ho envia és igual) i a veure quins temes ens surten. Per exemple, com a objectius generals jo els objectius que ells han dit els he reunit en les parts: “motivació, il•lusió, satisfacció”, “concentració, autonomia, expressió, autoaprenentatge, consciencia corporal, lectura” i “tècnica,llenguatge, memòria”.

Llavors si la gent va dient objectius ens sortirà un llistat de temes. I llavors, potser, per ser pràctics, també hem de veure en quins temes podrem entrar tenint en compte que són instruments diferents. Per exemple, no podrem ajudar específicament com s’avança una articulació precisa que serveix per un instrument. Però al ser escola, per exemple i compartir alumnes potser hem de parlar temes d’escola. L’Oriol em deia venint que en flauta travessera hi ha gent molt especialitzada i que a l’estiu ve algú.

NÚRIA: Si , a nivell pedagògic hi ha molta gent que hi treballa. No se perquè, tu saps perquè? És curiós, per exemple la flauta hi ha molta cosa per treballar a nivell d’innovació. A part que hi ha persones específiques de Wilems en travessera. No sé el perquè però sí que és interessant.

LAIA R: Home en cello precisament el món Suzuqui està molt lligat Wilems i Dalcroze. Està lligat i es van enriquint els uns als altres. Trobes persones que s’han format molt i solen venir d’aquests mons.

TERESA M: Però, per exemple, en clarinet hi ha molt estudiat sobre l’aprenentatge de l’instrument? Hi ha molt publicat?

CLARA: Home hi ha llibres sí. Però de metodologies concretes no (Suzuqui, Willems)

TERESA M: I en flauta dolça?

MONTSE M: Com a publicat, específic no.

TERESA M: I guitarra?

FRANCESC: Tampoc

JOAN JOSEP: En piano existeix la versió Suziqui de piano (algú diu que Wilems també) Però jo trobo que més que anar a metodologies que ja existeien que, en tot cas, requeririen una formació sobre aquestes, jo penso que , si parlàvem de coses que podem tenir en comú, jo crec que evidentment la part corporal es comuna perquè tots tenim cos i toquem amb el cos i segur que hi ha elements que son compartits. Però també hi ha un altre tema que pot ser interessant de treballar i aquest segur que és compartit per tots i que el tenim tots bastant oblidat és el tema de la improvisació. En el qual, la improvisació va acompanyada de molts problemes tècnics i problemes de concepte musical. Llavors aquí segur que hi ha una àrea que segur que en altres llocs s’ha treballat però que nosaltres no l’hem treballat mai i que potser aquesta ens aportaria molts recursos i coneixement sobre el propi desenvolupament del instrument.

LAIA R: Una altra cosa que unifica els diferents instruments (independentment dels mètodes) és el repertori. És a dir, en el cas Suzuqui (violí, piano, etc.) tots comparteixen el mateix repertori. Cada instrument és diferent però això és el que unifica la metodologia.

NÚRIA: Si però, una cosa negativa a dir de tot això és el fet de l’automatisme. Però l’altra cosa el que a mi m’interessa molt és l’expressió. La improvisació sí, però com a mitjà. Una de les teves frases que em va agradar molt és “què és el que per nosaltres significa estudiar l’instrument”.

TERESA M: Aquestes dues frases les vaig posar per provocar. Eren dolentes aquestes dues frases. I com que al final no vaig tenir temps d’explicar-ho vaig pensar que ara us pensaríeu que jo penso això.

NÚRIA T: No, no, de fet a mi aquesta frase em va fer reflexionar molt. Jo tinc el meu rotllo aquí posat però, jo penso que és una cosa que ens uneix. Amb els instruments què fem de fet? Doncs fem que el nen expressi no? Tant individual com col•lectivament. Dins d’una societat que, què és el que passa oi? Que poc a poc anem tancant les boques. Per tant, tocar l’instrument fa això. Que el mestre fa d’incentivador, ja que hi ha nens que tenen la facilitat i altres que no, i per això trobo que és un aspecte que ens uneix, apart de la improvització i el repertori.

TERESA M: Jo crec que això: què fem amb l’instrument? Jo penso que això ens duria a escriure frases més teòriques però que són bàsiques. Imagineu que arribéssiu a establir com a centre ( més aviat els mestres de la comissió) quina idea hi ha darrere d’això. És a dir esbrinar què es persegueix. Jo també la trobo necessària la part teòrica i a més és molt bonica de fer, que pot sortir de lectures però també de reflexions. I anar-ho recollint com potser un text de 8 pàgines (per exemple) on hi hagués una declaració de principis que reflexin que es pretén quan a un nen se’l posa cara a cara amb un instrument. Jo quan vaig preparar la primera reunió vaig dir “les nostres frases” i en vaig posar dues de provocadores.

Bé en tot cas, si voleu anem obrint temes. Tornem al començament: tenim que la aproximació als altres instruments ens portarà a aprendre però que és molt important innovar. Dins d’aquesta innovació han sortit temes: la part corporal, la improvització, la expressió, el repertori i també el pensament (què fem amb altres instruments)

En la reunió del dia passat quan parlàvem de les inquietuds jo deia que referides a qualsevol tema relacionat amb l’educació, el centre, organització d’espais i horaris, orientacions metodològiques. Ja alguna cosa referida al centre, donat que sou tots al mateix centre, que també us volgueu plantejar com a objectiu d’aquest grup o no?

MARIONA:
Jo voldria dir que la inquietud que em va portar a estar en aquest grup és perquè els de llenguatge hem creat una metodologia o estem treballant d’una manera especial que no s’està fent des de altres àrees d’instrument. Aleshores les meves ganes eren de veure com es podria canalitzar això a nivell d’instrument. Si realment tota l’escola de música podria treballar algun dia de la mateixa manera veure si va bé si no va bé, etc. Això és el que em movia a estar en aquest grup: Es a dir com, aquesta metodologia que estem fent servir i que a més a més ens afecta perquè els nens venen a la classe amb l’instrument que després usen amb el tutor, integrar aquesta línia com a línia d’escola. Potser és fer volar coloms però aquesta és la meva inquietud per ser aquí.

JOAN JOSEP: Per tant metodologia.

MARIONA: Si, però potser no pot ser, etc.

NURIA T: O sigui respecte això que tu dius, si es vol fer una cosa hi ha d’haver canvis, el centre ara mateix no està preparat per segons quines coses. Ja no d’espai sinó d’organització.

TERESA T: Això, quan diem, per exemple, jo tinc 65 anys i no estic preparada. Imagina’ t, és a dir, no estem mai preparats.

(hi ha una mica de batibull de comentaris a de vàries persones parlant a l’hora)

NÚRIA: .... llavors s’ha introduït el tema de la col•lectivitat.

TERESA M: Ah! Espera’ t. Aleshores aquí hi ha un tema que jo no sabia. Voleu dir que teniu uns reptes immediats pels quals us cal una preparació especiífica, per exemple (ara en dic un, no se si es aquest) que els professors d’instrument en comptes de fer classe individual facin classe col•lectiva. (responen que no)

JOAN JOSEP: Jo crec que quan has dit això de metodologia i jo he respost “així doncs, metodologia” jo crec que ja estem tots al mateix lloc.

TERESA M: Home, no sé si tots.

MARIONA: Per això, jo vaig venir amb aquesta idea però potser no és aquesta la idea.

JOAN JOSEP: Perquè no? El problema que jo tinc és que no se si hem de “crear” una metodologia de l’aprenentatge de l’instrument a partir d’aquest grup o si hem de reflexionar sobre unes altres coses, si ens posem d’acord amb que anem a crear una metodologia està clar. Amb això et vull dir que hi ha preguntes que potser no cal fer-nos.

TERESA M: Per exemple?

JOAN JOSEP: Si hem de treure una metodologia a partir del que hi ha, hi ha qüestions de les dicotomies entre el instrumentista i el pedagog que no cal que ens plantegem a priori. Malgrat jo sóc el primer de plantejar-me aquests aspectes , ara dic el que penso d’acord?, trobo que hi ha coses que han entrat que potser no caldria que entressin i potser podríem anar més cara a barraca. Definir si es això el que volem, jo de fet cada cop ho tinc més clar.

(hi ha una mica de batibull de comentaris a de vàries persones parlant a l’hora. No tothom pensa el mateix)

NÚRIA: Jo ho veig una mica impracticable, per arribar aquí hi ha d’haver tota una nova història.

MARIONA: La part de llenguatge ara està molt clara però abans no ho estava tant, és a dir que a partir de les necessitats hem anat creant espais ( tenim necessitats de fer aquests tallers, tenim la necessitat de fer treball de cos, etc..) Evidentment s’ha de aconseguir donar l’espai a cada necessitats. A nivell nostre si anem parlant diem: tenim necessitat que hi hagi classes col•lectives. Ara resulta impracticable però si hi ha una voluntat es poden crear espais perquè hi sigui.

JOAN JOSEP Estic totalment d’acord, si em permeteu us parlo d’un treball que he fet fa poc. Jo sempre penso que si hi ha un Suzuqui on està desenvolupat realment i té sentit perquè és l’origen és el violí i el violoncel, el piano, la flauta i la guitarra en són conseqüència però no estan establerts i desenvolupats perquè probablement (una dona diu: no funciona) no funciona. Hi ha altres metodologies com string colors, que és per corda o sigui que no plantegis aquesta metodologia per cap altra tipus d’instrument. Hi ha altres tipus de metodologies que són molt específiques, o sigui que hi ha un munt de metodologies que es poden relacionar a un tipus d’instrument i no amb d’altres, em sembla a mi. Llavors quan ens plantegem si realment podem atendre una varietat tan gran d’especialitats instrumentals a partir d’una metodologia de llenguatge musical ens podem trobar que tenim un camí llarg i dur. (Algú afirma) Perquè si entenem que el que hem de desenvolupar és una metodologia que ho tingui tot, temes corporals, tècnics, etc., partim que no és des d’un instrument sinó de l’àrea de llenguatge i que nosaltres ens hi adaptarem. Si aquest és el camí.

VEUS: Bé, no només això. També hi ha la part ideològica, filosòfica i després agafar la teva estructura.

LAIA: Part del treball que jo vaig fer va ser elaborar uns principis en els quals està basat això, i llavors valorar però clar, han de ser aplicats d’una altra manera perquè la meva especificitat és la del instrument però si et planteges el fet de la creació, la globalitat la part corporal. El que comparteixes és que treballes en base a aquests principis i els reformules amb la teva estructura. I si jo, en aquesta metodologia, el que es l’aspecte de grup, la verbalització, el constructivisme... clar, jo necessito tenir una classe d’instrument col•lectiva. Jo amb el temps que tinc ara no ho veig possible. Per tant el centre ha de canviar per poder aplicar això.

-----: És veure si aquests principis són aplicables. Jo crec que si els principis ja no son aplicables ja no estem fent res.

JOAN JOSEP: Per tant no és fer una metodologia a partir de la diversitat instrumental amb una filosofia sinó és, adaptar aquesta metodologia al instrument. No més que això.

-----: Per això, hi ha uns principis. No és tant que un triï una cançó que els faig fer en fa sostingut ja que va pel “teclat negre” i l’altre mestre digui que no pot perquè ell encara va pel teclat blanc, sinó que hi ha uns principis bàsics que regeixen la resta. Per tant hem de començar per aquí.

-----: Home, de moment ja han anat sortint perquè hem dit la improvisació, la creació...

MARIONA: Però hi ha un principi molt gros que és la comunitat d’aprenentatge. Nosaltres som una comunitat d’aprenentatge. Que vol dir que aprenent del que dius tu, del que dius tu, discutim-ho, valorem-ho...

LAIA: Necessites el temps per poder-ho fer. Però jo aquests dies estic fent això a classe, porto dos o tres setmanes treballant el mateix amb 4 o 5 alumnes i els pares “flipant” perquè elles mateixes que són grans van dir “no, a mi això em surt així i a tu?”. Clar aquest joc el puc fer si tinc el temps però ara la organització no me la permet.

TERESA M: La dificultat més gran que tens quina és? Per poder-ho fer.

LAIA: La compatibilitat de l’estructura.

TERESA M: No, no, no, però quin problema de l’estructura.

LAIA: Que aquestes nenes les tinc tres quarts d’hora a la setmana.

TERESA M: O sigui que el que necessitaries per poder fer això és classe col•lectiva.

LAIA: Clar.

TERESA M: I quanta estona?

LAIA: Bueno, això es pot discutir, almenys. Home jo crec que depèn del nombre de nens però amb tres quarts d’hora...

TERESA M: Amb tres quarts d’hora fas. I això, el fer tres quarts d’hora de classe col•lectiva vosaltres penseu que arribaríeu també a un nivell d’instrument

CARLES: No, clar la Laia hi esta molt ficada. (A la Laia) . Ho estàs plantejant tu, que hi estàs molt ficada i coneixes molt el tema. Els que no hi estem tan ficats no ens plantegem si en una classe col•lectiva arribarem a assolir, si podrem donar el missatge de la mateixa manera i podrem arribar al mateix lloc i ens servirà. Tot això son necessitats que estan en una fase posterior perquè els altres encara... , no dic que no sigui vàlid però he de dir el que penso. Jo per arribar aquí m’ho he de plantejar, he de pensar principis, i he de pensar a veure com ho faig. El com segurament... (algú diu: la metodologia ho marca). Ah, la metodologia ho marca, llavors sí, però...

LAIA: Clar, no es tracta de començar discutint si classe col•lectiva o no. Sinó primer, tenim uns principis bàsics, ens serveixen?

CARLES: Els podem utilitzar... I després jo penso que es un canvi de mentalitat que és el que costarà més, costa més. Bé tampoc és tan difícil. Que jo pugui estar fent dues feines alhora. M’explico: Jo puc estar desenvolupant el grau professional, el currículum, un programa amb un repertori amb una unitat petita de departament. Això és una cosa que no té res a veure amb això. Llavors jo tinc una altra mentalitat que és: jo aparto això i em poso amb això. Si jo no puc separar-ho... (algú no està d’acord, algú altre sí)

-----: Estic d’acord. Mentre vulguem barrejar conservatori amb escola de Musica molt malament

-----: A això sí , però no podem arribar a obtenir resultats.

CARLES: No, no no jo no dic resultats, dic que no puc estar desenvolupant un projecte curricular de grau professional amb les seves característiques...

-----: Però això és grau elemental eh?

CARLES: Per això dic, jo no puc estar fent això i dient-me ara, vaig a fer això. Per tant he de tenir clar que son dues mentalitats. He de gestionar el meu treball en aquesta metodologia, adaptar els principis, a veure si ens interessen, per després desenvolupar a l ‘àmbit d’escola de Música.

-----: Perquè aquí estàs fent un treball d’investigació i recerca

CARLES: Bueno de moment, adapto...

NÚRIA: De moment està adaptant-se a la metodologia REMIS

CARLES: Bé, ara estic parlant en primera persona però no perquè tingui el greu problema no el tingui jo, segurament. Però quan tu tractes companys de feina, a mi m’agradaria en aquest cas com a cap de departament o com a membre d’un col•lectiu fer això amb la mateixa intenció, qualitat i consens amb els meus companys que això altre. Perquè és clar, aquí hi ha un èxit de REMIS, d’aquesta metodologia perquè ja s’ha aconseguit. Hi ha agut elements que al principi estaven desvinculats i no volien i eren reticents, dintre la mateixa àrea parlo (algú diu: si dintre de llenguatge) però al final es va aconseguir. Però no hi havia, ara és una cosa personal meva, a nivell de centre no hi havia la alternativa, no hi havia l’altra alternativa que paral•lelament havia de funcionar amb les mateixes persones sinó que tots acabem fent això. Per tant, jo dic que si nosaltres estem aquí amb això, jo això ho vull explicar. Estic segur que podrem fer una feina però serà limitada. Jo he d’aconseguir que al meu departament jo els pugui explicar i engrescar i ara anem per això i alhora per això.

JOAN JOSEP: Be, jo crec que estàs molt ràpid eh? Encara estem en una fase inicial. Estàs plantejant el problema com si haguéssim passat per la fase anterior que encara no l’hem ni començada. Crec que tot el que estem plantejant sobre la metodologia sigui a remolc o sigui paral•lelament a llenguatge tot això no ho hem desenvolupat. Estem aquí precisament per parlar-ho. Per tant ara no has de preocupar-te per si això ho hauràs de defensar davant dels altres.

MARIONA: Jo també m’hi vaig trobar, vaig començar sola amb la Teresa. Potser vaig tenir l’avantatge que vaig començar amb els nens de 4 anys.

-----: Però Mariona, hi ha hagut una renovació del col•lectiu molt gran.

MARIONA: Si però vaig començar sola, i la primera persona que la vam implicar va ser l’Isabel i ja sabeu com és, ella té les coses molt clares. I li vaig haver de donar explicacions. I vam anar implicant a gent i va haver gent que va dir no.

CARLES: Però al final hi ha un consens.

MARIONA: L’important és que comenci algú.

CARLES: Jo no dic que no començaré, només és que es una cosa que hi he de pensar i que hi penso i que sempre hi reflexiono. Aquesta doble manera de veure les coses i d’ajudar a desenvolupar l’aprenentatge són diferents. I si la mentalitat és oberta.

------: A partir de treballar hi ha moltes coses que les integres indirectament en l’ensenyament

CARLES: Jo no estic dient que no podem fer-ho ni que no ho farem, estic dient que això passarà i que s’ha de fer bé, ho he de fer bé i he de tenir molt clar que és una metodologia.

TERESA: No . Jo no ho veig gens així això. Primer de tot: adaptar la metodologia REMIS. Primer de tot no és una metodologia, hi ha una colla de principis que ens fan actuar d’una manera determinada, molts d’aquests principis vosaltres els teniu i els expresseu. Només hi ha, aquí, un dels objectius de l’oriol, que diu, fixeu-vos-hi bé: “Aconseguir que es vagi construint una parcel•la pròpia personal però transferible, que sàpiga ensenyar el que sap sobre el qual hi pugui edificar constantment”. Això ho podia haber dit Vigotsky. (Riures i bromes) I mira que amb l’Oriol no havíem treballat. (Torna a llegir la frase lentament): “Aconseguir que es vagi construint una parcel•la pròpia” què més voldríem amb REMIS aconseguir això amb cada un, “personal però transferible” compte he? Diu: “ que sàpiga ensenyar el que sap” o sigui que pugui posar paraules a allò que aprèn “sobre el qual hi pugui edificar constantment” construir coneixement. Aquests són els principis constructivistes per tant, de cap manera penseu que esteu lluny d’idees, a més estem en un món que aquestes idees són compartides per tanta gent que bueno...

Hi ha una altra cosa molt important i és que evidentment que està molt bé conèixer el projecte d’innovació ho trobo imprescindible, i a més hi ha dues coses un treball fet i tota l’experiència i principis que estan escrits en el llibre. Es que seria una pena que els instruments d’aquí no avancéssiu en moltes línies quan a fora, jo no se qui ho deia avui a mi que em venen a demanar treball de recerca, ara en porto dos un amb guitarra i un piano... Però hi ha una altra cosa que no se si la tenim feta aquí a nivell intern que és definir els objectius dels instruments. O sigui: jo penso que hem d’avançar en dues línies: la línia del llenguatge musical que està avançada i que hi ha una colla de principis i l’altra els objectius dels instruments. No se si m’explico. Faríem un mal favor si imaginem que, per exemple el que deia ella: el valor de la imitació. Doncs jo diria que amb instruments hi ha més coses que son imitació que el que fem nosaltres, no ho sé, no en tinc ni idea. El que jo crec és que per avançar en una cosa només, perdoneu que sigui tant pràctica, només hi ha una manera d’avançar que és pensar, fer i analitzar. I quan això avança podrem fer teories grosses i les explicarem als altres. Jo recordo un dia que vaig venir que em vas dir vine’ns a ajudar a explicar tot això als professors . I quan acabem la sessió em ve aquell professor que ara està jubilat (Rafael) i em diu: “Quan ensenyeu a llegir?” I saps que no li vaig saber contestar? Li vaig dir “ai, no ho se” i ell em va dir “Tots hauríem d’avançar cap aquí” i jo li vaig dir “Perdona, Rafael. De moment no avancis, continua fent el que fas”. Li vaig dir perquè és molt important com s’ensenya a llegir, jo no recordo. Tu ho recordes Mariona? Devíem estar amb els nens de 6 o 7 anys. Carles, ho veig molt bé això que tu dius però per explicar això a l’altra gent hem de saber moltes coses nosaltres. I potser les sabeu, perquè quan llegeixo aquestes frases m’adono que en sabeu moltíssimes. Potser el millor és que ho compartim.

Potser el dia que bé ja podríem fer una reunió que consistís en que tu expliques els principis més importants, tu ens dius com els has trobat reflexats en la literatura pels instruments i els altres ens dediquem a pensar una mica que ha de ser. Per un nen que va a fer música què li representa tocar o no un instrument. Per poder trobar els passos i ajuntar. No fos cas que els objectius nostres es confonguessin amb els de llenguatge musical. Els de base s’han de confondre però n’hi ha molts d’específics. Jo penso que un nen que va a fer piano, cello o el que sigui... Jo em poso com a àvia, si aquest nen faig que vagi allà i aquesta criatura té un pensament musical excel•lent però al final no sap fer sonar l’instrument jo diré, escolta maco, queda’ t a casa i jo ja et faré cantar cançons.

Hi ha uns objectius molt específics vostres que jo no sé com s’han de dur a la pràctica. Per exemple ella em deia abans: -l’estudi és bàsic. I jo li deia: -I si no hi ha estudi? -Si no hi ha estudi anirà fent. -Però i què si va fent???
Potser en llenguatge no és tan bàsic l’estudi a casa?.

NÚRIA: Tu ho has dit, hi ha una gran diferència.

TERESA: Penso que els professors d’instrument també esteu molt avançats i quan escriviu es nota. Potser hauríem de preguntar-nos: què volem amb els instruments i què amb llenguatge? De les coses de llenguatge quines podem compartir i quines reformulem ?. I anar fent feina. I allò que l’altre dia deia de buscar una obra i compartir-la... I pensar quines possibilitats ens donen les organitzacions que tenim al centre.

Hi ha una cosa del centre que sempre he pensat que està poc aprofitada. I és els grups de llenguatge com que porten els instruments a l’aula representa que fan grup instrumental. És a dir que a final de curs fan un concert de les obres que s’han inventat i les toquen. Aquelles obres que els nens s’han inventat estan molt poc treballades a nivell d’instrument. O sigui jo diria que aquesta estructura que tenim en el centre us dona possibilitats d’avançar. Carles, potser t’estic tirant una galleda d’aigua feda amb això que t’estic dient. (En Carles diu que no)

MIREIA : Jo ho entenc, amb el piano passa igual. Per començar hauríem de tenir clar que es una cosa pilot. Si realment ens posem amb una metodologia no tenim perquè fer-ho tots. Si al cap de 7 anys veiem que funciona molt bé podem intentar...

CARLES: A mi m’agradaria anar-ho explicant. Jo vull poder-ho explicar. No vull que s’hagi de fer que ningú hagi d’aplicar res del que jo expliqui

TERESA: Però per explicar-ho has de tenir molt, molt clar.

NÚRIA: Nosaltres la Teresa, jo i en Josep fam molt de temps que estem fent coses d’aquestes i no ens hem de donar explicacions. És crear un bon ambient

CARLES: Núria, el bon ambient el crees si pots.

NÚRIA: Clar, jo t’entenc. Però també hem cedit bastant. T’entenc però per mi no és una prioritat el fet que no ho puguis explicar perquè de fet el qui surt guanyant ets tu i l’alumne.

CARLES: Jo considero que a mi em falten moltes coses per aprendre. (diuen tots que a és important per tots) Per mi es molt important que jo pugui compartir aquest aprenentatge amb els que estan amb mi. Perquè jo em vull poder equivocar però tirar endavant. Si una de les meves feines és gestionar un grup humà, he de poder-lo gestionar de totes les maneres. Ja se que és una mica paranoic però passen aquestes coses... Per tant vull poder compartir quan em quedi clar.

TERESA: No t’extranyi que puguis compartir inquietuds. Imagina’t que el dia que bé la Mariona i la Laia ens parlen de REMIS llenguatge i nosaltres continuem amb els objectius dels instruments. Potser ens apareix una inquietud ben real com per exemple jo l’altre dia apuntava: si hi havien converses en les que els nens descobrissin coses. És a dir, amb el teu grup podràs compartir inquietuds i dubtes. Però jo crec que per explicar una idea d’innovació amb un enfocament determinat s’ha de tenir molt clara per poder-la explicar bé. S’avança a poc a poc a partir d’experiències puntuals.

CARLES: Jo només volia dir que sobre el que hem dit al principi de tot sobre que ens aporta això. Jo crec que el que m’agradaria és que a elemental hi hagués un projecte clar d’escola. Formar part d’aquest procés d’escola realment sentís que hi ha un projecte. La meva inquietud és que formo part d’un projecte que s’anirà millorant. I això dona una unitat. No només interna sinó externa. Jo a vegades em pregunto, no sóc de Sant Cugat, la gent d’aquí com veu l’escola? Realment és súper-tancada en aquest sentit, d’exterior... Potser és que no conec Sant Cugat. I realment l’escola de Música de Sant Cugat és un projecte i el grau professional està molt clar. Però la part d’elemental i mig que potser seria l’aspecte més social de tot a mi és el que ...

JOAN JOSEP: Jo crec que el que dius és important. Mira, la visió que tenen la gent d’aquí és que som el conservatori, i no hem deixat de ser-ho des de l’any 78. Però això que dius és important el que passa és que el projecte que tu dius que és molt fort hem de tenir clar que no la podem fer en quatre dies, que té un llarg recorregut.

Tenim una mica, una visió de que hi ha alguns sectors que son de difícil convenciment. això no vol dir que no hi pugui haver canvis. Però l’escola evolucionarà. La idea és que l’escola evoluciona i qui sap quina serà la situació dintre de 3 o 4 anys. I que hi hagi persones reticents també ha passat en altres àrees com el llenguatge. Però les coses van canviant a mesura que la gent va creixent. Per tant no hem de fer d’això el problema.

CARLES: Per això ho he dit, tu ho has aconseguit.

NÚRIA: Bueno, ho has aconseguit però que ha passat al departament de piano fa dos o tres dies?

JOAN JOSEP: No, perdona, al departament de piano no. Dues o tres persones del departament

NÚRIA: Jo crec que sempre, sempre hi haurà això.

----- : Es parla sobre aquest tema

TERESA D: Jo vull comentar una cosa i si hi ha afinitat o no amb una filosofia amb una metodologia més endavant. Però el que a mi m’amoïna és que tu pots estar molt d’acord amb uns principis i una forma de treballar però l’aplicació d’això. És a dir, no només tenir els recursos i fer molts cursos de reciclatge sinó tenir aquesta capacitat intrínseca pròpia de saber estar i actuar en el moment adequat. Això no t’ho dona cap manual. Això ha de ser algo que després d’haver parlat molt i haver fet activitats fora de recerca i veure metodologies diferents que van a parar al mateix. És a dir aportar-te de tots els elements externs per integrar-ho dins d’aquest pensament creat. A vegades les metodologies no es contradiuen, igual que les religions. Però com crees això?

NÚRIA: Però això és un bon principi

TERESA D: SI

NÚRIA: Jo penso que es una cosa important el qu tu dius. Arribem o no a què? L’interès és aprendre per millorar i canviar una mica la història que estem fent ara.

-----: Però una metodologia sense una formació sòlida al darrere...

JOAN JOSEP: Però aquesta gent ha fet formació mentre feien recerca. La formació va junta amb això.
La formació t’estimula coses et fa provar i avançar. L’any passat vaig fer el meu petit treball, i com que soc la primera persona que em qüestiono tot , doncs no sé. Però puc arribar a la conclusió que en aquell treball vaig fer moltes coses que, per cert, no les he compartit amb ningú, però que vaig descobrir que hi havia moltes coses que em donaven la raó en alguns principis que jo pensava, altres em deien que eren camins a treballar i la veritat és que vaig desenvolupar pensament al temps que tenia la experiència. I el que no passa és que no vas a un lloc, aprens i surts amb l’aprenentatge i l’apliques sinó que aprens pensant, aplicant, revisant, compartint.

MARIONA: Així és com ho hem fet nosaltres, per això hem trigat tant

JOAN JOSEP I ells en són la prova perquè porten 12 anys burxant sobre aquest tema i formant-se en la pròpia creació d’això.

MARIONA: I encara estem aprenent com definir aquests objectius...

JOANJOSEP: I quan arribeu a tancar coses, començareu a obrir-ne d’altres.

MARIONA: És constant. És aplicació directa.

TERESA m: I hi ha hagut sort amb la gent que ha pogut observat, que ha fet recerca.

Una cosa, a a quina hora hem de plegar?. Perquè hem de dedicar un temps a veure que fem. Voleu donar idees o en dono jo.

LAIA R: Tu has dit una cosa d’agafar un aspecte. Tal i com van dir a la sessió passada, hem de partir d’alguna cosa en concret.

TERESA: Jo no sé però les frases que vosaltres heu dit... Fa molta mandra escriure, jo estic d’acord. Els objectius que m’han enviat si els mirés un tècnic potser no els trobaria massa ben redactats, però s’entenen de conya. Jo penso que encara que estigui com vulgueu, si m’envieu alguna cosa per escrit jo puc preparar la reunió i aleshores tenir continuïtat. Per exemple hi ha temes que hauríem de dir. Algú ha dit “volem canviar l’elemental” perquè no apunteu en quin sentit el voleu canviar? Què s’hauria de canviar?.

MARIONA: Quan diem això d’elemental nosaltres volíem dir-vos que dins de llenguatge volem canviar aquest nom. Perquè elemental es una paraula que ve de l’estructura conservatori. Aleshores quan anem a fora i diem que fem elemental la gent diu: a aquests fan el de sempre. Per tant els noms que proposem és 4-5 anys: sensibilització al llenguatge musical, 6 i 7 anys iniciació al llenguatge musical i llavors comencem llenguatge musical 1 a 6. Perquè d’alguna manera has de dir que has passat un curs i ara en faig un altre. I llavors hi ha l’ampliació al llenguatge musical que son 7è i 8è que son optatives. Nosaltres ja anem per aquí.


TERESA: Digueu-me si sóc massa concreta i jo m’adapto. A veure... imaginem-nos que un grupet de professor per el dia que bé portessin pensades coses concretes d’això de canviar l’elemental fins als 12 anys. Uns altres que diguin Què representa estudiar un instrument. Algú que parlés dels principis bàsics de la metodologia REMIS.
No pensem en canviar el pensament dels altres profes. Les persones canviem quan comprenen i ens convencem d’una determinada idea. I per convèncer s’ha d’anar amb uns arguments molt clars. I jo crec, i potser m’equivoco, que ara no els tenim prou elaborats.

Canviem el nostre pensament i busquem formes d’actuar i quan ja sapiguem fer la beixamel molt bona, anem a la tele i fem la beixamel allà... i que ens paguin....

Jo em sembla que diria: què s’hauria de canviar de la nostra pràctica (Estructura, individualisme del professor d’instrument) Què pensem que representa estudiar un instrument (quins son els objectius específics) i el tercer gran tema és explicar els principis de REMIS junt amb el que la Laia i la Mariona han fet.

Llavors si vosaltres voleu seguir enviant objectius o ja els teniu fets això no és banal, és una cosa de fons. Si me’ls envieu jo els ordenaré. Estaria bé que cadascú es posés en algun dels tres grups. Penseu que la reunió ha de ser d’una hora i mitja. El dia que bé estaria bé tenir feina feta, encara que sorti d’una conversa de cafè.

CARLES: Ho rebeu lo del gmail? (Diuen que sí, la Teresa dona el mail)

(Decideixen que el 23 de març a les 11 quedaran, la Clara no hi ser )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada