diumenge, 15 de maig de 2011

Objectius d' una primera classe

L'Oriol ha escrit: Objectius d’una primera clase interpretant diàlegs

Tinc uns objectius- que si bé no són propiament "últims"(però ho podrien ser)- que mágradaría compartir i saber si hi ha respostes semblants amb la resta de companys, sobretot pianistes.Objectius alumnes de 8 anys : Improvització amb escala pentatònica (només tecles negres) :

Es presenta el concepte de frase musical com a conjunt o sumatori de dos parts : pregunta i resposta. Jo proposo una pregunta i emplaço a l'alumne/a a que la contesti. El primer que passa, i encara més si és el primer dia per a trencar el gel i també presentar el teclat, és un raig de vergonya, respecte del qui diu que no ho sabrà fer, però quan ho prova, sent que sigui quina sigui la seva desició en tocar qualsevol tecla negra, la cosa funciona i sona bé; la visió de la personeta que està experimentant amb èxit és bastant maca de veure. El primer objectiu: fora vergonya.

En un principi el seu discurs de resposta no se sol ajustar a la durada de la meva pregunta, ja que la solen fer durar més. Pregunto si li agrada com ha quedat : el si no és molt convençut. Aleshores intercanviem els papers : l'alumne/a toca la pregunta (li demano que no sigui massa llarga) i jo li responc amb una micro resposta : això els provoca riure i també cert desconcert. Al següent intent, faig una resposta amb la mateixa durada que la seva pregunta, li torno a preguntar si li agrada : aquest cop el si té més convenciment.

Després de varies proves (amb els papers de pregunta-resposta intercanviats) en les que l'alumne/a sol utilitzar els mateixos models rítmics que jo, i en els que poc a poc vaig introduint un acompanyament obstinat amb 5 enes justes, li començo a demanar que utilitzi altres valors, més llargs, més curts.... Normalment després d'algunes frases aconssegueixo que em responguin amb la mateixa durada i és aleshores quan l'alumne/a perceb la coherència de la frase quadrada i el convenciment del si és absolut.

El següent pàs consisteix en preguntar-li sobre la qualitat de la meva resposta : conclusiva o suspensiva ? Quan entén la diferència entre les dues, l'animo a que busqui en les seves respostes la tecla/es bones per a fer una resposta conclusiva o suspensiva, però val a dir que això és una mica més dificil d'aconsseguir en determinats casos.

Finalment començo a utilitzar sons simultanis en les meves preguntes, amb motius rítmics vistosos i molt característics de la música oriental : això qüasi bé sempre crea una espectació i quan se li pregunta a quín tipus de pel.lícula li fa pensar aquelles frases, la resposta és sempre la mateixa : una pel.lícula de xinesos. De ben segur que els qui heu provat aquest exercici, heu comprobat connotacions conductuals similars a aquestes, però m'agradaría saber de les vostres experències a través d'aquests estímuls. La pel.lícula, és xinesa ? O en el següent exercici, l'atmosfera és màgica, espaial, misteriosa o marítima ?



Improvització amb escala tonal : Es comença fent un glissando de Do 3 fins al final agut del teclat (do, re,mi,fa#,sol#,la#). Se li pregunta què s'imagina ? Les respostes solen ser diversses : màgia, l'espai estelar, la lluna, el fons del mar, misteri... però és curiós que totes elles tenen un denominador comú : la falta de gravetat (implícita en l'escala tonal).

Naturalment l'alumne/a vol fer inmediatament aquell glissando i preguna còm. Li explico, i encara que el glissando no sigui tant ampli, se li diu que també pot tocat tres notes simultàniament amb la dreta i d'altres tres amb la mà esquerra. Aleshores descobreix - junt amb el pedal de ressonància - una atmosfera de la que ens servim per a il.lustrar uns aconteixements inventats per ell/a, amb uns esdeveniments concrets els quals es treballen en diferents alçades del teclat, ja sugui en els aguts (per a il.lustrar quelcom viu amb moviment però de poc pès i poca dimenssió), o bé en els greus ( per a obtenir just el contrari, i també per a projectar una atmosfera de misteri o inclús por). En aquesta improvització, que és més una escenificació, pot desaparèixer el concepte de frase quadrada, i la sensació de perpetuitat pot tallarse, o no, amb la proposta d'una conclussió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada